dimecres, 29 de juliol del 2009

El vendrell, 26 de juliol de 2009, diada de Santa Anna

“¡Quarts amunt!”, va ordenar una veu emocionada, preludi d’un important moment de la temporada. Jo, des de la pinya, vaig poder-la sentir tot i el soroll de la plaça, la música de les gralles, l’expectació i l’enrenou de la gent que havia anat a veure la nostra actuació de Festa Major. Després, revisant els vídeos, l’he tornat a sentir.

Era un “quarts amunt” per un castell que significava molt per a nosaltres. Amb ell obríem la diada, a la nostra plaça i davant la nostra gent. Amb ell ens hi jugàvem molt d’esforç, sacrifici i il•lusió. Sabíem que el teníem al nostre abast, que era qüestió de temps poder-lo dur a la plaça i donar el salt qualitatiu que ens mereixíem. Sabíem, estàvem convençuts, que quan el descarreguéssim tots els nostres esforços trobarien la seva recompensa. Que era el pas previ que ens apropava als castells de vuit. I, per això, vam voler obrir amb ell l’actuació, amb tota confiança en les nostres possibilitats, per deixar clar que els Nens anàvem a per totes, i que el dia de Santa Anna ens havíem proposat fer la millor actuació del que portem de temporada. I així va ser.

Perquè aquell primer “quarts amunt” del dia es va dir per continuar carregant la ...

Psss, eh, tu”.

(Disculpeu-me un segon, lectors. Em sembla haver escoltat algú que em cridava. Però estic aquí sol, escrivint aquesta crònica (avui sense amenaces, de moment) davant la pantalla del meu ordinador. Deu ser cosa de l’emoció per la nostra gran diada).

Eh, ni emoció ni collonades. No et facis el longuis. T’estic parlant a tu, al que escriu”.

(Em sembla que l’entrepà d’escopinyes amb cola-cao que m’he fotut per sopar m’està provocant al•lucinacions).

Eh, no dissimulis. Sóc jo qui et parla, atontao. El teu ordinador”.

- ¿El meu ordinador? – pregunto en veu alta, aprofitant que estic sol a casa i ningú m’escolta.

- Doncs sí, xaval –contesta ell, l'ordinador-. És que... veuràs. Com que ja fa un temps que treballem plegats, dic jo que som mig colegues, ¿no? I els colegues es diuen les coses en confiança, ¿no et sembla?

- Bé, sí, més o menys –li dic al meu ordinador, tot i que a continuació em dic a mi mateix què collons estic fent parlant amb un ordinador.

- Molt bé. Doncs, deixa’m dir-te una cosa en confiança. ¿Oi que te’n recordes de Massiel, la del “La-la-la”?

- És clar, que me’n recordo. Si vols te la canto –li dic a l’ordenata.

- No, no, no cal, no cal. Només t’ho deia perquè trobo que t’hi assembles molt a ella.

- ¿Ah, sí? I això perquè –pregunto intrigat i absolutament convençut de que estic de psiquiàtric total.

- Perquè ella va ser la reina d’Eurovisió amb el “La la la”, i tu qualsevol dia et converteixes en el rei de Bloguervisió amb el “Bla bla bla”. Però tiu, ¡¡¡que portes ja dues pàgines i encara no has dit res!!!

- Home, potser tens raó –li responc una mica acovardit-. Però és que jo sóc lent escrivint, una mica diessel, i necessito un escalfament previ, anar enllaçant paraules, esperar pacientment la inspiració...

- ¡¡¡Que no t’enrotllis més, collons!!! –em crida l’ordinador-. ¿Però et penses que la gent es llegeix els teus totxos? Els quatre gats que et segueixen entren al bloc, miren les fotos, es busquen en ells per si han sortit guapetons, i ja està. I, precisament avui, amb tot el que s’ha de dir sobre la gran actuació dels Nens, t’enrotlles com una persiana en contes d’anar al gra. Podries posar:

GRAN DIADA DELS NENS DEL VENDRELL
TORRE DE 7, 5 DE 7, 4 DE 7 AMB L’AGULLA, PILAR DE 5 I DOS PILARS DE 4

O també:
UNA DIADA RODONA. ELS NENS DEMOSTREN DEL QUE SÓN CAPAÇOS

O, un altre més:
ELS NENS OBREN LA PORTA ALS CASTELLS DE VUIT

Qualsevol estaria bé. Missatges clars, concisos, directes, contundents i en majúscules, perquè no quedin dubtes. I no emmerdar-te amb no sé què collons de “quarts amunt” i quin soroll de la plaça. ¡Que no és tan difícil, hòstia!

- Potser tens raó –li dic a l’ordinador, completament abatut.

- Potser tinc raó, no. Tinc raó. I punt –em contesta-. I ara, fes el favor d’anar al gra o et juro per Sant Fotochop, Santa Pixelina i Sant Guguelencio que em penjo i no em tornes a arrencar ni fent un CTRL+ALT+SUPR amb folre i manilles. ¿Capici?


Com comprendran els quatre gats que segueixen aquest bloc (o que només miren les fotos, tant me fa), després d’aquesta delirant (però autèntica) conversa amb el meu ordinador, no em queda més remei que anar al gra. I per anar al gra, rés millor que reprendre el “¡Quarts amunt!” que esmentava al principi, el primer del diumenge 26 de juliol, dia de Santa Anna, patrona del Vendrell, el que ens portaria a carregar i descarregar la nostra primera Torre de 7 de la temporada.

Amb moltes camises vermelles a la plaça, la pinya feia goig. A l’ambient s’hi respirava una sensació de que era el nostre dia. D’una banda hi havia la part natural de nerviosisme: actuació de Festa Major, ganes per demostrar del que som capaços i, per sobre de tot, ganes de fer-ho bé i tancar l’actuació amb els millors resultats possibles. D’altra banda, hi havia un cert aire de que tot sortiria satisfactòriament, que era un dia especial, que tothom estava mentalitzat per tancar amb una gran actuació. I així va ser.

Tot va començar de bon matí. Cap a les 11 vam fer un pilar de 4 (amb el Biel i la Maria) davant de la sortida de Santa Anna de l’església. Després, cap al migdia, i una vegada acabada l’actuació dels diferents grups i entitats culturals del Vendrell va arribar el nostre torn.


I vam entrar a la plaça amb un Pde4 caminant, amb el Biel coronant-lo. A continuació, i amb força ambient i públic a la plaça, vam obrir amb el plat fort del dia: la Tde7.


La carregada va ser fantàstica, amb una Lamiae ,que anava de cassola, que va pujar ràpida i directa. La traspassada del Nil va suposar un esclat de l’alegria general, tot i que encara quedava la descarregada, que es va haver de treballar de valent, sobre tot a segons, que la van defensar fins a l’extenuació. Finalment, gran emoció a la pinya i a la plaça pel nou pas que s’havia donat, i un gran xut de confiança de cara als castells que encara volíem aixecar.


Després va arribar el torn del 5de7, que va ser carregat i descarregat amb molta solvència i sense cap mena de patiment, amb la Lamiae com a cassola del 3 i la Eli de la torre. Totes dues van pujar a la perfecció, i el castell es va completar en un sospir. De nou, més alegria general.



A continuació vam anar pel 4de7 amb l’agulla. En aquesta ocasió, li va tocar al Biel pujar de cassola i entrar al pilar. Com que estava escrit que tot el que féssim sortiria a la perfecció, també aquest castell es va carregar amb solidesa i de manera ràpida, amb una pujada àgil i molt fluida del Biel, que va arribar a dalt de tot en un temps rècord.




Entrada a l'agulla ajudat pels dosos, descarregada del quatre, pilar a la vista i descarregada d’aquest, amb la conseqüent emoció i satisfacció de tota la colla. Tres grans castells, tres castells importants, tots carregats i descarregats a la primera i sense patiments.


Per últim, vam tancar amb un Pde5 (amb la Lamiae a dalt de tot) i dos de 4, en un dels quals hi va pujar el Jordi i, en l’altre, la Laia, qui debutava.
En resum, una actuació rodona, no només pels castells fets sinó per la forma de fer-los: amb solidesa, amb convicció, demostrant que els castells de vuit estan a un pas, al nostre abast. De fet, estic convençut que si haguéssim intentat un 3 ó un 4 de 8 ens hauria sortit bé. Perquè era un dia en que tot havia de sortir rodó.


Però, en qualsevol cas, les coses ja estan bé com estan, i la sensació que queda després de la diada del diumenge és que tot va sortir perfecte,
perquè va ser un dia inoblidable, en que l'experiència de pertànyer a una colla que treballa amb un objectiu comú es va viure amb intensitat: pinya, tronc, canalla i totes les persones que formen part, envolten i se senten de la colla, van posar el seu granet de sorra en benefici del col·lectiu dels Nens del Vendrell.

Els castells de vuit arribaran. I sempre s’ha d’anar pas a pas, amb seny, treballant i assegurant el que s’ha de fer. I això és una cosa que m’agrada d’aquesta colla: farem el que estem capacitats per fer, el que tinguem consolidat. Perquè com que el nostre potencial és enorme, amb paciència, ganes, il•lusió i esforç, tot arribarà.


¡Visca els Nens!






P.D. Després d’escriure aquestes línies, el meu ordinador m’ha tornat a parlar. M’ha dit que he millorat una miqueta, que no m’he enrotllat tant com al principi. Però que, de totes maneres, que m’ho faci mirar. Per últim, m’ha amenaçat amb marxar de casa si segueixo en aquesta línia. “Si pels castells de 7 i mig necessites quatre pàgines per fer una crònica, quan comenceu a fer castells de vuit què faràs, ¿missatges per capítols?”

P.P.D. És la última vegada que compro aparells tecnològics al Media Markt, perquè després de la conversa amb el meu ordinador (comprat allà) em sembla que ningú es creurà això del "Jo no sóc tonto".

Més fotos clicant aquí

I podeu veure els vídeos aquí:






1 comentari:

  1. EI ALFONS QUE JO SI QUE ET LLEGEIXO!!! HE ARRIBAT A CASA DESVETLLADA I MIRA... FILOSOFANT AMB EL TEU BLOG. M'AGRADA MOLT!!! NO SABIA QUE T'AGRADAVA TANT ESCRIURE. PER CERT, ANOTA EL BLOG DE LA CANALLA. JO D'INFORMÀTICA ÉS COM SI FES P4 PERÒ... JA M'ANIRÀS CORREGINT. DE MOMENT ESTIC CONTENTA. JA L'HEM CREAT!!! UN PETÓ I FINS DIVENDRES COSETEShttp://lacanalladelsnens.blogspot.com/

    ResponElimina